Per en Jaqueton:
De tant en tant succeeix que hom acudeix a un esdeveniment motard... i queda
tan encantat que es proposa tornar tard o d'hora. Si pot ser... cada vegada que
se celebri.
Això és el que va succeir amb La Cipotegato quan hi vaig anar per primera
vegada al dos mil dotze… i vaig poder confirmar que la fama que tenia era
totalment justificada. Ja que –des de lluny- vaig comprovar que era la
concentració en què millor es menjava. (Concentracions de càtering, s'entén…)
Vaig comprovar que era una concentra súper ben organitzada… on no només es
menjava genial, si no que hom se sentia més que a gust. Així que em vaig
proposar tornar quan pogués…
…però lamentablement, no he pogut fins a aquest cap de setmana passat. Quatre
anys després.
Quatre anys després d'haver sortit d'allí, encantat de la vida… i somiant –com
poden jurar els meus companys- en fotre’m unes galtes tan bones com les que em
vaig endrapar la primera vegada…!!
La nit de la sortida –com és habitual en una escapada d'aquestes dimensions-,
amb prou feines vaig dormir de purs nervis…
El despertador va sonar a les tres de la matinada. I després de passar tot el
procés protocol•lari pre-ruta, a les cinc menys vint descansava els meus
collons sobre el seient de Guillermina… i em disposava a rutejar fins al punt
de trobada general:
El bareto de BonÀrea, a Jorba…
La boira va venir a saludar-me just a la porta del pàrquing, quan vaig mirar
per al carrer i em va semblar veure a Jack l'esbudellador agotnar-se darrere
d'un dels bancs del parc…
…ja que el meu carrer semblava qualsevol carreró de Whitechapel a la fi del
XIX…
Aquí es va quedar la crònica –que pretenia ser una d'aquestes cròniques
detallades que acostumava a escriure antany- quan la vaig començar a escriure
pocs dies després de la sortida. Però avui, camí dels dos mesos des de llavors…
i després d'haver deixat en el tinter gairebé tots els detalls, prefereixo no
reprendre-la amb el mateix esperit. Doncs els ànims s'han diluït…
Certament, va ser una sortida que em va decebre… sobretot perquè vaig
aconsellar als meus amics que la fessin amb mi, comentant-los lo bé que vam estar
al dos mil dotze. Però els organitzadors es coneix que van baixar el nivell
–especialment del càtering- i després del sopar, vam decidir enviar a fer
punyetes la concentra… anar a dormir, i preparar-nos per a una ruta
espectacular el diumenge. Deixant enrere Tarazona, i la Cipotegato. Una
concentra a la qual no torno més…
Això sí… haig de dir que els amics que vam fer en el càmping de Vera del
Moncayo –als quals acomiadàvem afectuosament el diumenge-, ens van atendre de
putíssima mare… i és un lloc al que estem segurs que tornarem. (Qualsevol dia
preparem una escapada fins a allí… i ens prenem un cap de setmana de luxe…)
I què dir de la ruta que ens va preparar en Txetxu…? Passarem per Belchite,
Fuendetodos, vam menjar a Caspe… baixarem per a Gandesa…
En fi, una ruta de l'hòstia… que malgrat el temps que ens va fer, varem gaudir
com a putos nans!! Je, je, je…
Si companys… és trist, però cal dir que el pitjor d'aquesta sortida va ser –amb
molt- el propi esdeveniment que vam anar a “gaudir”.
Sort que som motards, i ens agrada rutejar… perquè si no, no sé jo pas que
haguéssim fet aquest cap de setmana.
NaCluT!!!
