El passat dissabte vint-i-nou d’agost, vam celebrar una sortida molt important… Una sortida d’aquelles que repetim de tant en tant, per amor a la terra, a les sinuoses carreteres de la zona… però sobretot per tornar a sentir la joia de compartir-la amb els companys, i gaudir reflectint-nos als ulls dels qui no han anat mai.
Fent un xic nostra, l’emoció de la seva primera experiència.
Com no podria ser d’una altra manera –i els qui em coneixeu, sabeu que m’agrada molt repetir aquesta sortida-, estic parlant de fer el Pas de Barca, anar a buscar pastissets, i dinar al nostre estimat Can Joan…!
Malauradament i per motius que ara mateix no cal repassar, alguns dels companys van caure de la llista les hores prèvies a la sortida… i malgrat que a totes i tots se’ls va trobar molt a faltar… vull fer menció especial de l’Assenete. Que és per a qui vam muntar aquesta sortida…
…i el fet que se la perdés, em dona –a títol personal- l’excusa perfecta per tornar-la a repetir l’any que vé.
La matinada de la sortida, després de passar una nit d’aquelles que hom dorm poc, depresa, i malament… amb els nervis i la il·lusió típics de qualsevol sortida esperada amb neguit…
…aquest vell cul de plom va saltar del llit fent tombarelles fins al bany...! I abans d’adonar-me’n… ja estava vestit i perfectament preparat, arrancant el tetracilindric de la meva estimada Guspira!!
Una companya que em té el cor ben robat…!
Vaig sortir del garatge, i tot just enfilar carrer amunt… vaig buscar la lluna -que apareixia a mà anarca-, grossa, lluent, i rodona com un formatge.
Ja s’havia passat l’eclipsi…!! (Un més que em perdo aquest any. Què hi farem…)
Vaig sortir del poble enfilant l’AP7… i al primer punt de trobada ja m’esperava el company Andreu. Amb qui vam recórrer els escassos quinze-vint minuts que ens separaven del segon punt.
Allí ens vam trobar amb en Papiniano -que just acabava d’omplir el dipòsit de la seva preciosa Shadow 1300-, quan vam entrar a la benzinera de Cervelló. I amb qui vam fer petar la xerrada mentre esperàvem l’Eder. Que arribaria amb l’esquena freda –com he dit al principi- disposat a marxar just després d’omplir la panxa de la seva Triumph.
El primer tram de la ruta no podem dir que fos massa especial… perquè la N340 no ho és pas. Però l’hem feta tantes vegades, que ja comença a tenir aquella pàtina entranyable de les carreteres “de casa”.
Vam fer la nacional travessant Avinyonet, Vilafranca, L’Arboç… i a punt d’arribar a El Vendrell, vam virar a mà feixista per entrar a la C51. Carretera que abandonaríem poc després de passar Les Peces… per fer la C51z -molt més divertida que la seva germana- fins a La Pineda de Sta. Cristina. On esmorzaríem al restaurant del mateix nom… després que obrissin el menjador a les nou del matí.
Així que per fer temps i esgotar els deu o dotze minuts que mancàven… vam decidir dedicar-nos a una de les activitats que més ens agraden a aquesta colla, després de la moto i endrapar: el billar…!
La partida fou tan rápida com divertida. I just després que una de les troneres centrals s’engolís la bola negra… vam poder entrar al menjador, on ja teníem preparada la taula.
Val a dir que el restaurant fou tot un descobriment… ja que tenint el billar a un euro, una ruta ben parida per arribar-hi, i un jalar que –com tot seguit us explicaré- no estava del tot malament…
…no és massa difícil endevinar que tard o d’hora hi tornarem…! I segurament aquest cop, serà per fer més de quatre partides…
He de reconèixer que en aquest establiment tots érem “verges”. I encara que les crítiques gastronòmiques que em van fer escollir-lo, eren prometedorament optimistes… sempre cal passar/pagar el període de la novetat.
Això –traduït a termes golafres- vol dir que vam triar uns callos per posar al mig de la taula, que realment no eren pas res de l’altre món. Més aviat eren justos, insípids, amb massa salsa… i massa líquida. (Sort en vam tenir que no els vam demanar per jalar com a plats individuals)
Però… les cues de bou que vam demanar en Francisco, l’Eder, i jo mateix… estaven de collons…!! Es desfeien a la boca… i el sabor, era espectacular!
Tant… com la botifarrota amb seques que es va cruspir l’amic Andreu. Un tros de botifarra… que si del que es menja es cria, a hores d’ara ja deu dur pantalons amb tres camals…! Je, je, je…
Així que ens van recollir els plats, ens van dur un músic (moscatell en porronet) que és el final perfecte de qualsevol esmorzar… mentre no arriben els cafès.
Un lloc totalment recomanable…!! Amb preus –més enllà de la cua de bou- molt populars.
Com he dit fa unes línies… hi tornarem!!
A l’aparcament ens vam acomiadar de l’Andreu. Que tristament tornava cap a casa, on el requerien compromisos ineludibles…
…i nosaltres, un cop dalt de les muntures… enfilàvem novament la C51 que empalmaria amb la N240, per dur-nos de Valls a Vallmoll. I per comarcals… Vilallonga del Camp, Alforja, Les Borges del Camp.
I un cop a la N420, Riudecols i el mirador de Falset…!!
On ens vam aturar per estirar cames i fer quatre fotos. Un matrimoni simpàtic es va oferir a fer-nos-en…
…i gràcies a ells tenim la xula fotografia de la portada d’aquesta sortida.
La ruta va continuar fins a Móra. Des d’on –novament per comarcals- vam fer Benissanet i Miravet On vam trovar el seu esperat Pas de Barca… que aquest cop estava molt més concorregut que les darreres vegades, i va fer falta esperar dos viatges dels amics Monturiol i Peral… per poder travessar l’Ebre sota el sol de justícia que ens havia torrat la quixotada tot el matí.
Certament, he perdut el compte de les vegades que he travessat aquest estimat riu…
…però val la pena només per veure la il·lusió i les ganes que hi posen els companys novells…!
Un cop a la C12, vam reprendre l’alegre ritme que dúiem, fins a arribar a Benifallet. Assolint així la segona fita d’aquell dia… comprant els esperats pastissets!!
Bé, per ser totalment francs… pastissets i ametllats. Que és la pasta que més m’agrada de totes…!! Però que malauradament –a causa de la diabetis, i a la dieta recentment estrenada- no puc provar.
Vam aprofitar per refrescar-nos fent una cerveseta allí mateix, malgrat ja fèiem tard –per culpa de l’espera de Miravet- a la nostra pròxima cita. Però com dic, la necessitat mana! I en aquells moments… les nostres goles eren més seques la moixama…!
D’allí vam tirar amunt per Prat de Compte, cap a Horta de Sant Joan. On ens esperava la cita amb el restaurant Can Joan… i una entrega de la colla, que sorprendria molt més que gratament a l’amo de l’establiment.
Així que deixem les motos al pàrquing del restaurant… entrem, prenem possessió de la taula que teníem preparada… i li entreguem –allí mateix i sense vaselina- el quadre que havíem preparat des de Societat Gastronòmica per aquesta trovada.
Un quadre amb els millors desitjos per al nostre amic Joan i família… amb el que li expressaríem que sempre que anem allí, no només ens sentim ben atesos…
…ens sentim estimats…!!
I això, amics meus… s’ha de dir!
El menú –com sempre- va ser espectacular. Tant… que tot i no tenir pràcticament gana, ens vam afartar com a lladres…!
Què dic lladres! Com a golafres…!! Que és el que som…
De primer, vam fer unes amanides de marisc que van tornar amb els plats nets com un mirall. I de segon… galtes per al company Papiniano, costelles per a l’Eder, i bacallà per aquest qui us parla.
Tot i que l’Eder i un servidor, vam fotre-li un cop de mà al Secretari… fotent-li canya a les galtes.
Res! Un cop de mà desinteressat, deixant a un costat la golafreria que ens corre incansablement per les venes…
Postres…? I tant…! Comtessa per a uns, gelat de torró per a un altre. I tot seguit, els cafès…
Tertúlia fantàstica de sobretaula. Més fotos amb l’amic Joan… i un manuscrit dedicat de l’amic Francisco… que ens van dir que l’enmarcarien per penjar-lo.
Un dia molt especial…!! Tant… que vam acabar sortint una hora i escaig més tard del que teníem previst.
I és que quan hom està a gust… el temps s’escapa com l’aigua entre els dits. De manera silenciosa i irremeiable…
Tant hi fa…! Perquè el temps ens era molt més que benèvol… i certament, a aquelles alçades del partit no teníem pas pressa per res que no fos pujar novament a la moto… i gaudir novament de les carreteres d’aquelles contrades.
El següent tram ens va dur per Bot, fins a Gandesa. A molt bon ritme… per treure’ns la son de les orelles i espavilar-nos després d’aquella sobretaula relaxada.
En arribar a Gandesa vam omplir els dipòsits de les muntures…
…i l’amic Pancho va agrair especialmente que “fessim tard”. Ja que això li va permetre trobar oberta la Cooperativa de la Capital del Vi, i comprar una garrafeta d’aquell vi blanc de quinze graus, que el té ben enamorat…!
Com se sol dir: “No hay mal que por bien no venga, ni bien que por mal no vaya”…!!
D’allí vam enfilar per la N420, passant corbera d’Ebre… i refent a la inversa, el camí que havíem fet al matí.
Fins arribar al restaurant La Cassoleta de Les Borges del Camp. On vam refrescar-nos fent la tradicional “cerveseta de comiat”… que en aquesta època es converteix en aigua ben fresqueta, gasosa, i alguna coca-cola.
Tertúlia relaxada –fins a cert punt-, i després les acostumades abraçadetes…
…i dels carinyosos petonarros, vam pujar per darrer cop a les motos per enfilar via cap a Reus. On entraríem a l’AP7… posant via directament cap a casa…!
El trànsit, a aquelles alçades de dissabte, i en plena operació tornada… era especialment espès. Però per sort, tot i que ens teníem que separar i canviar de carril de forma unilateral i recurrent… vam aconseguir mantenir-nos “junts” tota la ruta de tornada.
En Francisco es va separar del grup a l’altura de Vilafranca del Penedès… quan va posar proa cap a casa, decidit a baixar per la C15, tirar cap a Sitges… i empalmar Les Costes cap a Castelldefels.
I l’Eder i un servidor, es van separar quan el primer va abandonar l’AP7 tot passant Martorell. Per enganxar l’A2 i posar rumb a Esparreguera… després d’haver-nos hagut de separar infinitat de vegades, circulant pel voral quan no hi havia més remei i el trànsit s’aturava formant un tap.
Realment –tot i els problemes de la circulació- va ser una tornada bastant tranquil·la. Molt més fluida del que puguin semblar…
I així acabava l'esperada escapada per comprar pastissets…!!
Una sortida que –si no passa res- repetirem l’any que ve… i la gaudirem amb l’Assenete, i totes i tots els que se l’han hagut de perdre enguany!
Des d’aquí, una abraçada enorme a tots vosaltres!!!
Oh, yeah…!!!
El reportatge fotogràfic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada