Per en Jaqueton:
El passat diumenge, deu d’abril de dos mil setze... vam realitzar una de les
rutes més esperades dels últims anys. De fet, una de les quatre o cinc que
sembla que s’han fet fixes a l’apartat “Idees pel futur”... però que des del
diumenge, forma part de les rutes realitzades que millors records ens portarà
quan mirem les fotografies... o llegim la crònica que tot just començo a
escriure per a tots vosaltres.
Aquell matí, la major part de la colla es van trobar al punt de trobada situat
al polígon de Santa Perpètua de la Mogoda. A on van fer el cafetó... després de
reunir-s’hi la Laia, la Nuria, l’Oscar, en Txetxu, en Jordicamu600, i en
Jordi883...
Un cop cafetejats... van fer ruta fins al pàrking del Típica Cuina Catalana. A
on els esperàvem l’Anna i jo... després de fer-hi el nostre cafetorro.
Quan vam estar tots saludats, petonejats, i abraçats... el nostre Capità va
formar el grup definitiu de ruta, i ens vam decidir a fer via cap al primer
punt de destí de la ruta: Montseny
A on vàrem esmorzar feliçment... gaudint d’un dia espectacular, d’una
temperatura perfecte, i una companyia immillorable...!!
I es que en aquests esmorzars de ruta, hom gaudeix triplement... ajuntant-se
amb la gent que estima, preparant-se per a compartir una bona ruta, i cruspint
de valent... que ja en sí, és un del major plaers que hi ha a la vida...
Es pot dir que l’autèntica ruta va començar a partir d’aquell esmorzar... ja
que fou allí quan vam encarar el massís del Montseny, passant per Coll Fornic,
i enfilant cap a Seva... tot dibuixar corbes especialment benèvoles...
gaudint-les, i deixant que les motos ballessin el vals que hom sincronitza amb
la carretera, quan la ruta és tranquil•la... i és tan important veure el
paisatge, com formar-ne part.
De Seva, cap a Espinelves. A on vam enganxar la C-25, que ens regalaria una
típica ruta de grup en dues columnes... i un ritme significativament més alt.
D’allí... a Sant Sadurní d’Ososmort, Roda de Ter, Sant Martí Sescorts...
...a on vam començar novament ruta de corbes, compartint el paisatge amb un
fotimer de vaques que aquí i allà pasturaven... i ens oferien una estampa ben
diferent a la que estem acostumats.
I finalment, després de passar L’Esquirol i Cantonigròs... vam arribar al
nostre preuat i llargament esperat destí: Rupit...!!!
L’Arribada no podia ser més desapassionant. Ja que vam tenir que deixar les
burres al pàrking –de pago- que hi ha a la entrada del poble... amb la
prohibició expressa d’aparcar enlloc més, si no ets veí de la vila.
Un pàrking que val dos euros... i al que no tenen ni la decència d’ajustar el
preu a les motos, ni de vigilar –com cal- allò que cobren per guardar.
En fi... no m’esplaiaré pas per aquí, contant el que en penso... però sí
deixaré clar que són uns pocavergonyes, que cobren –ni que sigui poc- per un
servei que ni de bon tros ofereixen.
Un cop aparcades les nenes... vam decidir arribada l’hora d’anar a buscar els
entrepans.
La sortida era “bocadillera”, i per tant... l’idea era dur entrepans tant per a
esmorzar, com per a dinar.
Però alguns vam pensar en la possibilitat de comprar l’entrepà del dinar al
lloc a on esmorzaríem –Montseny-, i per això no en vam dur.
Ara bé... a l’esmentat establiment no hi tenien pa de barra, només usaven pa de
pagès... i no és precisament el pa més adient per a endur. Per tant, vam
acordar que ens procuraríem els entrepans a Rupit. I és el que vam fer...
A un bar xul•lo que feia cantonada... ens vam armar amb els entrepans,
pica-pica, i beures necessaris... i vam sortir –duent de guia en Jordicamu600-
en busca de la cascada a on ens els fotríem.
El camí va començar de la manera més divertida. Sortint del poble... i posant
proa directament a l’aventura!
Però aquesta fou més humida del que ens podíem esperar... descobrint
–desil•lusionats- quantitats ingents de fang, arreu del camí. Si més no, a la
primera mitja part d’aquest...
El camí a voltes es feia escarpat, ara planer, més tard feia baixada... però
constantment, la tònica general era que pujàvem cada cop més i més.
Dos cops, vam fer intent de parar i posar-nos a dinar allí mateix... ja que
vestits amb la roba de moto, les cordures, els folres, les botes, i les
bosses... no es pot dir que anéssim preparats per a l’excursió de trekking que
ens va regalar l’amic Jordi.
Però per sort... aquest amic no va deixar que defallíssim ni una sola vegada,
assegurant-se que arribéssim al final del fotut camí.
I vam arribar...!!
I allí vam descobrir –a més d’una estampa impressionant de la famosa cascada-
un indret collonut per a jeure, obrir les bosses, i dinar...!! Je, je, je...
Un cop dinats... tot i suportant un vent torracollons, ens vam fer les fotos de
rigor amb el marc preciós de l’ indret... i la cascada impressionant al fons.
Després... vam recollir trastos, i vam començar el tant temut com inevitable
descens. Que no fou si no tornar a recórrer tot el camí en sentit invers...
fins que vam arribar –novament- a Rupit.
Allí... vam tirar cap al bar dels entrepans, el ximixurri, i els “xoriços
criollos”... on ens vam prendre uns cafetons acompanyats de porcions de tartes,
acudits dolents, i rialles. (Al més pur estil AMICUS!!)
D’allí ja... vam tirar cap a les motos. On després de sufragar el vergonyós
peatge, vam tornar a muntar el grup de ruta... per tal d’emprendre camí cap a
casa.
Però aquest cop, per tal d’estalviar temps i corbes... després de Roda de Ter,
vam tirar cap a Vic.
Població que vam circumval•lar... tot agafant la C-17. Via un pèl més ràpida...
que ens duria a tots en grup, a bon ritme, i còmodament, fins a Tona. On
posaríem benzina a “Les quatre carreteres”... i ens acomiadaríem els uns dels
altres, ja que aquesta seria l’ultima parada abans d’arribar –cadascú- a casa
seva.
Allí ens vam acomiadar...
...i vam començar –per tant- l’últim tram de la preciosa ruta d’aquell
diumenge.
L’Anna i jo, ens vam separar del grup en arribar a Granollers. D’es d’on
enfilaríem cap a Santa Maria de Palautordera.
La resta van arribar també sense més problemes a casa...
...i tots junts, des de l’ intimitat de la pròpia casa, vàrem començar
l’inevitable compte enrere que ens ha de dur fins a la propera i emocionant
aventura d’AMICUS...!!!
Oh, yeah...!!!
Ep!! Val a dir que a la colla vam trobar a faltar tots els que no van poder
acompanyar-nos en aquesta preciosa visita.
Per tant... esperem poder repetir-la ben aviat, i si és possible... fer un
“ple”...!!
Que ja ens toca, després d’haver renascut com l’au Fènix...
...encarant tots plegats la més apassionant de les rutes, que ens durà cap un
futur ple de sortides, on gaudirem de grans i emocionants moments, en la millor
de les companyies...!!!
NaCluT!!!
